En el seu conegut treball sobre les preposicions per i per a, contingut en el volum Lleures i converses d'un filòleg, Joan Coromines diu que sobre un gran nombre d'aspectes de l'ús d'aquestes preposicions Fabra no va «legislar» però sí que podem dir que «va deixar jurisprudència». És evident. Fabra, de fet, «va deixar jurisprudència» sobre un gran nombre d'aspectes de la llengua sobre els quals potser no sempre havia «legislat» prou.

Nota: Per a una lectura total de l'article, obriu el document en PDF.

Per a expressar el temps verbal que podem anomenar en català «pretèrit (perfet) remot», disposem, com sap tothom, de dues formes: la simple i la perifràstica. Ara bé, avui alguns autors, editorials, mitjans de comunicació, etc. usen exclusivament la segona i obliden la primera, de la qual cosa, entre altres inconvenients, resulta una embafadora repetició de les partícules va, van i similars, repetició que algú ha anomenat, humorísticament però escaientment, «vavaisme».

Nota: Per a llegir l'article complet, obriu el document en PDF.

L'expressió acabar amb és pròpia del català o li és impròpia segons quin significat li donem. La interferència del castellà (i del francès, llengua de la qual prové aquesta expressió) ens fa usar una construcció no genuïna, font d'ambigüitats i que desnaturalitza el discurs propi.
Sols és catalana i, per tant, és bona quan vol significar quin és o com és l'acabament que fa alguna cosa.

Nota: Llegiu-ne l'article complet en PDF.

Hem observat en el català actual un ús extens i abusiu del mot tipus, que no veiem gens clar. Així el trobem emprat sovint amb el significat de «classe», en lloc de mena (o sort), mot ben conegut i d'un ús popular força estès. I es fa aquesta substitució abusivament per influència del castellà tipo, mot que fa servir aquesta llengua en els casos en què en català és propi i genuí dir-ho amb mena.

Nota: Podeu acabar de llegir l'article en PDF.

Hi ha un desfici perjudicial per al català i, doncs, per als catalans, de cercar la manera de fer coincidir, o fer assemblar tant com sigui possible, els mots catalans d'un determinat significat als mots del castellà d'aquella mateixa accepció. És, per exemple, el cas del verb ajornar, substituït sovint en els mitjans de comunicació per posposar. Aquest darrer té el significat contrari al del verb anteposar. Posposar vol dir posar (algú o alguna cosa) darrere un altre o una altra en ordre de precedència, de preferència o d'apreuament. Anteposar significa allò mateix substituint-hi el mot darrere pel mot davant. Exemples: Posposar el pronom al nom. En el mot al cal posposar la a a la l perquè en resulti la. Anteposar l'article al nom. En castellà, posponer i anteponer signifiquen això mateix.

Ajornar vol dir deixar-ho per a un altre dia, per a més endavant, diferir. Però no pas posar-ho darrere d'una altra cosa. Ajornar es podria traduir al castellà amb el verb aplazar. Ah, però aleshores són verbs que tenen una morfologia allunyada l'un de l'altre!

És clar, ajornar i aplazar són mots d'aparença morfològica diferent, i, per tant, aquesta diferent aparença no serveix per a convertir el català en un equivalent, si fa no fa, del castellà. Ara bé, posponer i posposar s'assemblen de forma; i vet ací que donant-los un significat comú, el de ajornar,  ens trobem que ja s'ha suprimit del vocabulari català un mot que li és propi, que li dóna personalitat.

Aquest mal joc fa que, per exemple, hi ha qui usi posponer per ajornar: Los horóscopos siempre nos están proponiendo que no tomemos ninguna decisión, que esperemos, que pospongamos la cita. (La Vanguardia, 20-9-99, p. 2. En tinc més exemples). Diferentment: El T. S. ratifica el justiprecio de un Banco pero aplaza su pago (Id., 23-9-99, p. 86). Aplaza, no pas pospone.

Israel posposa l'alliberament de 151 presos palestins. El govern israelià va anunciar ahir l'ajornament del previst alliberament. (Avui, 8-10-99, p. 10). És evident que fa sinònims posposar i ajornar. I que fa servir ajornament, no pas el verb ajornar, però sí posposar. El substantiu de posposar, posposició, ací faria riure.

I vegem encara els textos periodístics catalans següents:

I per commemorar els 150 anys dels trens catalans ens anuncien que el TGV a França ha estat posposat.

Ara bé, si posposar vol dir "posar al darrere de", ens demanem: darrere de què ens diu el diari que posen "el TGV a França"? No ho diu; i és que no el posen darrere de res: el que fan és ajornar, deixar per a un jorn posterior, l'establiment del TGV cap a França.

James Coleman posposa la seva exposició a la Fundació Tàpies. Si la posposa, que vol dir que "la posa darrere de"; podríem entendre-hi, amb imaginació, que Coleman posa la seva exposició darrere de l'edifici de la Fundació Tàpies. No: Coleman el que de debò fa és ajornar la seva exposició, deixant-la per a una data, uns jorns posteriors.

Ja dèiem que el problema està en el fet que ajornar no s'assembla a cap verb castellà. La maniobra de fer igual castellà-català se serveix de posposar, encara que sigui un nyap.

La dèria torrencial i desenfrenada del plural amenaça d'engolir-ho tot.

Com és ben sabut, el nombre és una categoria gramatical que, en una llengua com és ara la nostra, oposa la singularitat a la pluralitat, és a dir, que origina la distinció entre singular i plural. Un nom, per tant, ha d'ésser singular o plural, i, en principi, és una idea lògica que distribueix els mots del grup nominal i fa que revesteixin la forma del singular o la del plural. Però, si bé és així en la gran majoria dels casos, contra el que molts se senten inclinats a pensar, n'hi ha, de casos, en què la distinció entre el nombre singular i el plural ve determinada per altres factors, entre els quals potser caldria destacar el d'una certa habitud o tradició idiomàtica, que pot ésser considerada més o menys arbitrària, i que no sempre coincideix en les llengües més acostades. Un exemple ben característic d'aquesta divergència el trobem en la doble solució Nadal, del català, i Navidades, del castellà (que ha provocat una interferència ja esdevinguda clàssica). I no cal dir que és improcedent de defensar l'ús del singular en el cas de Nadal amb raons aparentment lògiques en lloc de fer-ho amb les raons del fet tradicional.

En els noms de les substàncies o matèries, que en principi no són comptables, és on veiem sovint que l'ús del singular o del plural es pot considerar més o menys arbitrari. Així, tenim els noms dels cereals en singular i els dels llegums en plural. Diem un sac de blat i un quilo d'ordi, però un sac de mongetes i un quilo de cigrons. I sembla més aviat inútil de voler-hi trobar una explicació lògica, tal com a vegades algú s'entesta a fer. En general, la preferència pel singular, en la nostra llengua, és prou evident: la terra, la sorra, la cendra, l'aigua, la neu, la sang, la pols, la llana, el cotó, la seda, etc. Les excepcions, sens dubte, són prou nombroses perquè sigui difícil, o impossible, de sistematitzar-les i calgui no precipitar-se a condemnar certs usos. Però creiem que és pertinent d'assenyalar que, actualment, es recorre a plurals com les cendres o les neus en casos resolts tradicionalment amb l'ús del singular:

La majoria, no tots, dels noms de substàncies alimentàries s'havien usat tradicionalment, en català, en la forma del singular: la xocolata, la mel, el mató, la llet, la nata, la crema, la mantega, el pa, la fruita, la verdura, la carn, el peix, el codonyat, la melmelada, la confitura... (en canvi, els torrons). Notem que parlem de substàncies, no de peces individualitzades: no és igual pa de diverses classes que tres pans de quilo. Però avui la tendència mimètica a la pluralització és tan forta, tan irresistible, que ja podem sentir, o llegir, no solament fruites i verdures, que no és cap novetat, sinó també les xocolates o les llets, quan un es vol referir, generalment, a diverses classes o varietats d'aquests aliments. I des de no fa gaire, les cartes dels nostres restaurants, talment com si obeïssin a una consigna indefugible, no deixen d'oferir-nos, com a segons plats, les carns i els peixos, innovació certament insòlita i sorprenent.

És sabut que hi ha certs plurals que s'han lexicalitzat, és a dir, s'han desproveït del seu valor gramatical: els tallers, les oficines, formes tradicionals amb què sovint es designa un sol taller, o una sola oficina. Però sempre és possible de descobrir casos nous, que no deixen de sobtar; per exemple, a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, on hi ha una sola taquilla sota un rètol que diu, clarament, TAQUILLES.